dimarts, 21 de juny del 2016

CANÇONS DE BANDOLERS I LLADRES DE CAMÍ RAL, DE JOSEP GIBERT (1948/1989)

 


Josep Gibert i Buch (Girona, 1903-Barcelona 1979) fou arqueòleg i treballà a Barcelona en els serveis tècnics de la Junta de Museus. Però també conreà altres disciplines, entre elles el dibuix, la fotografia  i la recerca folklòrica.

És en aquesta darrera disciplina que on va aplegar un important recull de cançons populars tradicionals catalanes dedicades als bandolers del país. I és que era tanta la popularitat d’aquests personatges que la musa no els podia obviar i crear-ne algunes d’aquelles cançons en les que  “ en la tonada - escrivia Gibert en el pròleg del seu llibre- , s’hi respira tot Catalunya, la Catalunya de l’avior, la Catalunya senzilla dels temps pairals, respirant-se en les dolces armonies de la música popular el perfum del romaní i de la verda sajolida”.

Gibert publicà l’any 1948 el seu recull “Aplec de cançons de bandolers i lladres de camí ral” i el 1989 Edicions Raima en realitzà una reedició que contenia un pròleg de Gustau Erill i il·lustracions de Martí Garriga, inspirades en els gravats de boix dels romanços antics. A banda d’aquestes dues noves aportacions la resta era idèntica a l’obra original, inclosa la introducció escrita per Gibert i que serveix per a contextualitzar el bandolerisme al llarg de la història.

El recull conté fins a trenta-quatre cançons recollides per l’autor en la seva recerca i entre elles en trobem les famoses “cobles d’en Tocason”; la d’en Boquica; la d’en Xafa-roques; la d’en Joan Serra “La Pera”, que cantà Lluís Llach; la d’en Pau Gibert i també altres tan populars com “L’hostal de la Peira”.

Totes les cançons s’acompanyen de la seva partitura.

Naturalment no hi poden faltar les cançons tradicionals d’en Joan de Serrallonga, a qui Gibert dedicà una bona part de la seva introducció històrica , incorporant-hi una síntesi de la biografia del bandoler de les Guilleries.

Josep Gibert ens explica:

“Dues són les cançons que d’ell ens han pervingut. Una diu del sentiment de les ninetes que ploraren qual el saberen tancat a la presó. D’aquesta cançó, la tonada de la qual és la més antiga que tenim d’aquest gènere, sols de la segona cobla es pot dir que sigui veritablement popular, car és l’única que escau a la tonada; les altres tres cobles, que són altres tants fragments inconnexos, palesen la seva posterioritat.

La primera podia ésser pervinguda de la influència del drama dels escriptors castellans Coello, Rojas i Vélez:

Quatre bandolers
van de camarada,
un n’era en Serrallonga,
fararà,
l’altra sa amiga Joana,
l’altra el Fadrí de Sau
fararó.

En tant que la tercera i la quarta, àdhuc la presenten balagueriana:

Joana, la sua amiga,
son germà deshonrà,
i donar-li la mort
al Cel, ell va jurar.
Bernat de Serrallonga
per son fill va plorar,
i per a que el prenguéssin
ell mateix lo entregà.

Musicalment ofereix poc interés, car és bon tros vulgar. La construcció rítmica i melòdica és molt senzilla. La modulació és poc desenrotllada. No es mou de la tònica a la dominant. La lletra no s’acorda amb la música, car les accentuacions fortes de les síl·labes recauen en les accentuacions febles del ritme melòdic, i les febles en les fortes. La pobresa de la melodia i les correccions esmentades fan, doncs, que la cançó, musicalment considerada, manqui d’importància.

Se’n coneixen tres versions (recollides per Milà, Briz i Pedrell) de les quals es pot dir que són gairebé idèntiques, amb només petites variants melòdiques, que es poden comprovar en els darrers compassos. La versió publicada per Priz, arranjada pel musicòleg Rnd. F. Baldelló,  malgrat la indicació d’alegret, amb la insistència en la repetició de la nota inicial del compàs, dóna el clima del plany, més pregon encara degut a la sobrietat i a la senzillesa de l’exposició”.

1 comentari:

Xanai ha dit...

Saps on puc aconseguir aquest llibre?