Josep Gibert i Buch (Girona, 1903-Barcelona 1979) fou arqueòleg i treballà a Barcelona en els serveis tècnics de la Junta de Museus. Però també
conreà altres disciplines, entre elles el dibuix, la fotografia i la recerca folklòrica.
És en aquesta darrera disciplina que on va aplegar un important recull de
cançons populars tradicionals catalanes dedicades als bandolers del país. I és
que era tanta la popularitat d’aquests personatges que la musa no els podia
obviar i crear-ne algunes d’aquelles cançons en les que “ en la tonada - escrivia Gibert en el pròleg
del seu llibre- , s’hi respira tot Catalunya, la Catalunya de l’avior, la
Catalunya senzilla dels temps pairals, respirant-se en les dolces armonies de
la música popular el perfum del romaní i de la verda sajolida”.
Gibert publicà l’any 1948 el seu recull “Aplec de cançons de bandolers i
lladres de camí ral” i el 1989 Edicions Raima en realitzà una reedició que
contenia un pròleg de Gustau Erill i il·lustracions de Martí Garriga,
inspirades en els gravats de boix dels romanços antics. A banda d’aquestes dues
noves aportacions la resta era idèntica a l’obra original, inclosa la introducció
escrita per Gibert i que serveix per a contextualitzar el bandolerisme al llarg
de la història.
El recull conté fins a trenta-quatre cançons recollides per l’autor en la
seva recerca i entre elles en trobem les famoses “cobles d’en Tocason”; la d’en
Boquica; la d’en Xafa-roques; la d’en Joan Serra “La Pera”, que cantà Lluís
Llach; la d’en Pau Gibert i també altres tan populars com “L’hostal de la Peira”.
Totes les cançons s’acompanyen de la seva partitura.
Naturalment no hi poden faltar les cançons tradicionals d’en Joan de
Serrallonga, a qui Gibert dedicà una bona part de la seva introducció històrica
, incorporant-hi una síntesi de la biografia del bandoler de les Guilleries.
Josep Gibert ens explica:
“Dues són les cançons que d’ell ens han pervingut. Una diu del sentiment de
les ninetes que ploraren qual el saberen tancat a la presó. D’aquesta cançó, la
tonada de la qual és la més antiga que tenim d’aquest gènere, sols de la segona
cobla es pot dir que sigui veritablement popular, car és l’única que escau a la
tonada; les altres tres cobles, que són altres tants fragments inconnexos,
palesen la seva posterioritat.
La primera podia ésser pervinguda de la influència del drama dels
escriptors castellans Coello, Rojas i Vélez:
Quatre bandolers
van de camarada,
un n’era en Serrallonga,
fararà,
l’altra sa amiga Joana,
l’altra el Fadrí de Sau
fararó.
En tant que la tercera i la quarta, àdhuc la presenten balagueriana:
Joana, la sua amiga,
son germà deshonrà,
i donar-li la mort
al Cel, ell va jurar.
Bernat de Serrallonga
per son fill va plorar,
i per a que el prenguéssin
ell mateix lo entregà.
Musicalment ofereix poc interés, car és bon tros vulgar. La construcció
rítmica i melòdica és molt senzilla. La modulació és poc desenrotllada. No es mou
de la tònica a la dominant. La lletra no s’acorda amb la música, car les accentuacions
fortes de les síl·labes recauen en les accentuacions febles del ritme melòdic,
i les febles en les fortes. La pobresa de la melodia i les correccions
esmentades fan, doncs, que la cançó, musicalment considerada, manqui d’importància.
Se’n coneixen tres versions (recollides per Milà, Briz i Pedrell) de les
quals es pot dir que són gairebé idèntiques, amb només petites variants
melòdiques, que es poden comprovar en els darrers compassos. La versió
publicada per Priz, arranjada pel musicòleg Rnd. F. Baldelló, malgrat la indicació d’alegret, amb la
insistència en la repetició de la nota inicial del compàs, dóna el clima del
plany, més pregon encara degut a la sobrietat i a la senzillesa de l’exposició”.
1 comentari:
Saps on puc aconseguir aquest llibre?
Publica un comentari a l'entrada