dimarts, 5 de setembre del 2017

RUTA PEL TERRAPRIM DEL BAIX EMPORDÀ











En la ratlla dels dos empordans hi trobem els anomenats “terraprims” , un territori de límits poc precisos, no pas molt coneguts, però que tenen l’encant de la senzillesa: boscos i camps de conreu, petits pobles de pedra amb molta història, camins ancestrals i de regal un possible bany d’aigua termal.


La ruta la comencem a Jafre, al santuari de la Font Santa. Un lloc que ens recorda el pas de la quadrilla d’en Serrallonga camí de l’assalt del mas Seguer de Jafre.


I encara podem recular més en la història, doncs arribarem a caminar sobre l’enllosat de pedres mil·lenàries de la calçada romana de Colomers. El paisatge, enclavat en petites serres, fondalades i pujols gens pretenciosos,  ens acompanyarà amb els seus boscos d’alzines o  pi blanc i els camps de conreu encara treballats , estesos pels replans i les vores dels torrents.


Les principals fites d’aquesta ruta circular de divuit quilòmetres són els petits pobles de Jafre, Colomers i Vilopriu, aquest darrer incloent els veïnats de Gaüses i Pins.


Petits nuclis composats amb unes poques cases que, al meu entendre, mantenen una clara marca de poble no impostat (per ara no acabats de vèncer per les segones residències). Amb raconets i cases de pedra restaurada, amb raconets deixats i rònecs i amb cases on encara hi ha bestiar  i vida pagesa. 


En definitiva, una caminada per un paisatge i per uns poblets humils en quan a espectacularitat, però molt generosos i acollidors si els sabem valorar.

En properes entrades del bloc explicaré la història d'en Serrallonga per aquests verals.

La ruta l'he penjada al servei de wikiloc i la podeu trobar en aquest enllaç.



divendres, 1 de setembre del 2017

UNA EXCURSIÓ A SANTA COLOMA L’ANY 1881 (i 4): LA VILA DE SANTA COLOMA



 Antiga font de Sant Salvador.

  Panoràmica i església de Santa Coloma. 
(Font: Fons família Cuyàs, Memòria Digital de Catalunya)

Acabo les entrades del bloc sobre l’article d’Eudald Canivell i la seva excursió a Farners amb la part que va dedicar a la vila de Santa Coloma.

L’originalitat d’aquells primers excursionistes era la de saber conèixer el territori i l’avidesa per explicar-lo en els butlletins de les seves entiats o en les conferències que hi programaven.

En qualsevol dels casos és una delícia llegir aquelles descripcions acurades de llocs i sensacions, viscudes amb ulls de viatger del segle dinou.

“Sta. Coloma de Farnés res ofereix de particular en sos edificis. Participa bastant del caràcter de ciutat sense que reuneixi las comoditats de aquesta. Los carrers céntrichs son regulars y en especial la part moderna guarda la línia de construcció, De nit los carrers urbanisats del tot son il·luminats ab fanals de petroli.

La Iglesia aparroquial, á pesar de comtpar llarga fetxa, no es més que un edifici com molts d’altres, ostentant demunt seu un recort de cada época á comptar desde la transició románico-bisantina, sense que cap estil haja deixat allí cap de sos primors.

Tal volta lo poch curió que podia haverhi á Sta. Coloma es lo palau senyorial, incendiat durant la última guerra civil per los insurrectes. Estave situat al costat de la Iglesia y avuy lo perimetro que ocupava constitueix una bonica plassa.

Los encontorns de la població son lo més atractiu de Sta. Coloma, però en especial lo costat de la riera que baixa del Albó, poblet ó caseriu situat entre boscos de castanyers, quals habitants mereixerían un atent estudi per llur diminuta estatura y lo desarrollo del coll, en lo sota-barba.

Al peu de la vila y en lo marge oposat de la riera naix una font abundant, de aygua clara y fresca, qu’es lo punt de reunió del jovent que no se’n mou fins mitjanit en los mesos d’estiu. No lluny d’allí també neixen altres fonts, y segons noticies, en una propietat no molt distant, una de elles conté aygua mirenarla per l’estil de la de Caldas de Malavella”.

Com podem llegir Eudald Canivell valora la riquesa natural dels contorns de la vila, en particular l’esplèndida vall de Castanyet, i fa referència a la casa senyorial dels Farners que havia estat incendiada, a la font de Sant Salvador i també al a deu d’aigua calenta que anys més tard esdevindria Balneari Termes Orion. També és curiosa la descripció antropològica dels habitants del mas Albó, alguns dels quals devien estar afectats per la malaltia del goll.