L’any 2022 Irene Solà estava
immersa en l’escriptura de la novel·la “Et vaig donar els ulls i vas mirar les
tenebres” i va contactar amb mi per fer-me una pregunta sobre en Serrallonga.
El procés de documentació previ
es demostra importantíssim per a l’autora, com es dedueix de l’ample relació
d’agraïments que fa al final del llibre, que demostra la quantitat de fonts que
ha utilitzat.
En aquest cas el seu llibre
transcorre a les Guilleries, en un lloc isolat com podria ser el mas Claver, i
apareix un bandoler entre els molts personatges que transiten en aquell espai.
La Irene em va preguntar sobre
com entenia jo que seria la religiositat d’en Serrallonga i li vaig respondre
el correu amb un text que, finalment, vaig reutilitzar en un dels capítols
finals del meu llibre. La meva conclusió és que Serrallonga , com tota la gent
de la seva època, havien de mantenir el sentiment religiós forçosament, tot i
que aquest no condicionés ni impedís la seva vida airada, doncs la subsistència
passa per sobre dels límits que puguin posar els manaments.
La meva petita i potser
insubstancial ajuda a la Irene va quedar recollida en el capítol d’agraïments,
com el meu bloc va quedar citat en la
llista de fons documentals.
I sempre m’ha agradat pensar que
aquell “mossèn Ricard de la parròquia de Castanyet” que apareix en un dels
capítols de la novel·la és una mena d’alter ego meu, imaginat per la Irene, per a fer-me passejar per aquelles tenebres
que tan bé va escriure i descriure.
Jo, per la meva banda, he fer
passejar a en Claver per unes il·lustracions
tenebroses d’homes llops a Sant Martí de Cantallops que algun dia us
explicaré.
I així, tots plegats, anem
compartint, imaginant i creant històries
que enriqueixen el corpus literari, imaginatiu i llegendari de les nostres
muntanyes.
En aquest cas, però, el mèrit és
de l'autora, que ha elevar el
protagonisme literari de les Guilleries i les històries reals i màgiques que s'hi podien viure. Gràcies Irene.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada