La Sala de Viladrau
Les tres entrades que segueixen en el bloc corresponen a la conferència que vaig realitzar a Sant Hilari Sacalm, en el decurs de la festa Torna Serrallonga de 2012 i que portava per títol "Auge i caiguda del bandolerisme a les Guilleries".
El
bandolerisme a la Catalunya
del barroc té la seva màxima intensitat entre els anys 1540 i 1640.
Els
historiadors han apuntat el fenomen del bandolerisme en aquests segles en
relació als canvis provocats per la reestructuració de la societat i de
l’economia, en el marc d’uns estats encara no prou forts per a imposar-se.
En
relació a la reestructuració social
ens trobem amb una puixança de la burgesia urbana, la creació incipient d’un
nou ordre a partir de la formació dels estats absolutistes enfront l’antic
sistema que s’estava deixant enrere i que afectava els senyors feudals del
país.
En
relació als canvis econòmics ens
trobem la crisi general i profunda que vivia el camp català.
La
sentència arbitral de Guadalupe de finals del segle XV havia consolidat el
règim feudal a Catalunya. Així doncs, els segles següents, noblesa i Església
van continuar dominant dues terceres parts de la terra. Durant el segle XVI i
la major part del XVII, les innovacions tècniques al camp van ser poques. Al
mateix temps, les diferències socials entre els camperols i els pagesos
benestants, que havien pogut incorporar a les seves terres els masos rònecs,
van tendir a incrementar-se. Cada mala collita provocava una fam, que afeblia
la població i feia més fàcil la difusió d'epidèmies.
En
aquest context, doncs, molts pagesos van trobar una simple segona ocupació:
fer-se bandolers.
Aquet
és el cas, per exemple, de la família de la Sala, el mas on havia nascut en Serrallonga.
A
la Sala de
Viladrau hi vivien un mínim de quinze persones i tot i que el mas havia estat
un dels principals de la contrada i que els Sala havien estat una família de
cert prestigi – l’avi d’en Serrallonga havia estat batlle de Viladrau- la
situació no era suficient descansada per a mantenir-se i d’aquí que mitja
família es dediqués al bandolerisme.
El
mateix Antoni, hereu de la Sala,
va anar amb colles de bandolers fins a l’any 1616 i formà part també de la
quadrilla de l’altre gran bandoler osonenc: en Perot Rocaguinarda.
Igual
camí feu en Joan Sala, el cinquè germà, i dos germans seus nascuts del segon
matrimoni del seu pare: en Segimon i en Joan, “àlies lo Tendre”, que van
allistar-se en la quadrilla d’en Serrallonga.
El suport de diferents segments de la societat va ser cabdal també per al bandolerisme del barroc català.
Molt important per a la supervivència d'en Serrallonga i els seus, en moments de forta persecució, va ser la cobertura que
va rebre de gent de l’església i de
nobles de la ratlla de França.
Ben
demostratiu d’això és la seva primera fugida a França, l’any 1626, quan anà
recomanat pel rector de Castanyadell fins al monestir de Banyoles, on l’Abat li
feu una carta per al senyor de Viver. Serrallonga va anar fins el monestir de
Sant Pere de Roda, on els monjos li prepararen una barca a Llançà que el portà
fins a Leucata i d’aquí al Viver, a l’altra costat de la ratlla de França.
En
les seves estades a les Fenolledes i al Conflent fou protegit pel vescompte de Viver i pel mateix
baró de Banyuls a Nyer.
Molt
important també és el paper de les autoritats locals, de batlles i jurats de les viles d’aquesta contrada.
Vinculats
als senyors i deslligats encara de l’autoritat reial, la majoria d’aquests
donaven cobertura i fins i tot es valien dels bandolers del seu terme. Així,
per exemple, l’any 1623 trobem un procés instruït contra el batlle del castell
de Tona i dels jurats que es valien dels bandolers per a fer resistència als
comissaris reials. Diferents testimonis declaren que “ des de molts temps veuen
anar tot sovint pel carrer de Tona els jurats de la vila en companyia de
bandolers com en Serrallonga de Querós o els germans Sala de Viladrau i que
dits bandolers menjaven en els hostals de Tona per ordre dels jurats de dit
lloc i que mentre els bandolers menjaven en dits hostals, vegérem moltes
vegades al batlle y jurats conversar ab ells amorívolment y ab molta
familiaritat”.
De
batlles i jurats que van donar cobertura a en Serrallonga n’hi havia molts:
Viladrau, Vilanova de Sau,...
Per
posar exemples:
-el
de Vidrà, on “mai
Llorens Piella, balle que les hores ere del terme de Vidra ha
feta ninguna diligentia ni alsat sometent contra dit Serrallonga ... ans feya
admiratio que dit Serrallonga ab sa dona estiguessen en la jurisdictio de
Vidra”.
-
el d’Amer, poble en el qual Serrallonga solia anar a casa del germà del batlle
Miquel Lloret, on estava segur atès que si s’alçava sometent el batlle l’avisava.
I
encara hi hem d’afegir la gent del poble
i els pagesos dels entorn. El procés sumarial contra en Serrallonga està
farcit de noms de fautors i col·laboradors d’arreu del país, des de les Encies
a la Vall
d’Hostoles, passant per Amer, Anglès, Susqueda, Santa Coloma, Sant Hilari, Arbúcies,
Riudarenes, Vilanova de Sau, Viladrau ...
Gent
que acollien la quadrilla a sopar, que els donaven menjar o el deixaven dormir
en les pallisses o cabanes de bosc , o que els avisaven si veien venir
comissaris o s’alçava un sometent.
La
bona relació amb les classes populars es pot explicar per la por, però també per
relacions de fraternitat.
Cal
dir que el bandolerisme, fenomen estès entre les classes populars, no era vist
com a una lacra per a la gent menys benestant. Fins i tot gaudien de cert privilegi
en tant que homes i dones oposats a la l’opressió reial.
I
les relacions de fraternitat es podien enfortir gràcies al pagament de serveis.
En més d’una ocasió Serrallonga pagava el sopar
que li oferien “per ser casa pobre”. Aquest tipus d’accions són les que,
molt possiblement, les que afegeixen al personatge una certa pàtina de “Robin
Hood català”.
