Enllaçant llegenda i cultura hi ha un altre espai barceloní que ens evoca en Serrallonga. Es tracta de l’edifici situat entre el carrer Mercaders i la plaça de l’Oli on l’any 1976 es va inaugurar la sala d’art Don Joan de Serrallonga. Aquest edifici havia estat l’antic Hostal Girona, un hostal històric de la ciutat que conservava la llegenda segons la qual el bandoler s’hi havia allotjat en les seves estades a la ciutat.
Encara no havia passat un any d’ençà la mort de Joan Sala a Barcelona que s’acabà d’escriure el tercer acte d’una obra de teatre que suposaria l’entrada del bandoler en la fama. Coello, Rojas i Vélez, tres autors teatrals, escrivien “El Catalan Serrallonga y Bandos de Barcelona”. Convertien el Serrallonga de Querós en un noble “Hidalgo” barceloní i vinculaven definitivament la imatge d’aquest amb la ciutat.
Víctor Balaguer plagiava aquest argument en el segle XIX, portant l’aigua cap el seu molí, i convertint el Don Joan de Serrallonga en un noble nyerro, amb casa solana a les Guilleries i palau a la ciutat de Barcelona.
Aquesta visió també va conviure necessàriament amb la del bandoler popular que transmetia el celebrat Ball d’en Serrallonga.
Aquella mena de representació teatral, amb més trets de trabuc que no pas passes de ball, es representava amb gran èxit en les places de mig país. I Joan Amades va recollir el record de les colles que feien el ball d’en Serrallonga a Gràcia fins l’any 1870.
L’Ateneu Barcelonés també guarda un magnífic manuscrit amb el text del Ball d’en Serrallonga de Tona, el segon més antic que es conserva, datat del 1760.
Els carrers de Barcelona, com en totes les ciutats, s’adornaven a mitjans del segle XIX d’expositors de canya i cordill on es venien romanços i auques. Serrallonga en va protagonitzar diversos, doncs era un personatge atractiu per aquella gent que aprenia a llegir o escoltava mentre algú que en sabia els ho llegia.
I en el primer terç de segle XX la ciutat es va omplir de quioscos. En aquests, com cuques de llum que atreien les mirades, destacaven les portades ja acolorides dels quaderns grapats de la literatura popular on senyorejava el nostre bandoler.
El teatre.
L’obra teatral de Víctor Balaguer “Don Juan de Serrallonga o los bandoleros de las Guillerias” s’estrenava l’11 de març de 1858 amb unb gran èxit de públic al Teatre Circ Barcelonès (situat darrera les Drassanes) . Va suposar l’eclosió definitiva del Serrallonga balaguerià, que s’expandiria amb dues novel·les també de gran èxit.
Serrallonga va pujar a l’escenari convertit en teatre de mim per la troupe dels Onofri. El teatre dels Onofri, situat al Paral·lel va ser el més gran de la ciutat. Tenia un aforament de 3.000 persones i va ser construït expressament per a la troupe de mims marsellesos que l’any 1903 tenien gran èxit. Posteriorment va esdevenir Teatre Condal.
L’any 1922 Serrallonga saltava al teatre líric gràcies a la sarsuela, al Teatre Tívoli. Amb música d’Enric Morera i text de Francesc Pujols. Emili Sagí Barba es converteix en Serrallonga, Josefina Bugatto en donya Joana i, principalment, suposa el descobriment i salt a la fama del tenor Emili Vendrell, en el paper de Fadrí de Sau.
La darrera vegada que el bandoler va pujar als escenaris teatrals va ser l’any 1974. En aquesta ocasió de la mà de la companyia Els Joglars. Va ser al Teatre Romea i s’hi va representar l’ “Àlies Serrallonga”. El bandoler passat pel tamís sarcàstic de la companyia i transformat en teatre de crítica social. Teatre valent.
