dimarts, 28 de juny del 2016

SERRALLONGA: LA SEVA BANDA SONORA






El bandoler Serrallonga disposa també de la seva pròpia banda sonora.

De fet, la seva popularitat al llarg de la història ja el va fer mereixedor d’una cançó popular que diferents folkloristes com Joan Amades o Josep Gibert. Aquesta cançó, recollida  amb petites variacions en la seva lletra, és precisament la que conté el disc “Cançons de lladre” editat per EDIGSA l’any 1976.

Aquell disc va ser cantat per l’actor Fermí Reixach, qui precisament va donar presència al bandoler en l’obra de teatre dels Joglars “Àlies Serrallonga”. En el disc s’hi recullen fins a dotze cançons tradicionals que tenien els bandolers catalans com a protagonistes i hi figuren temes com “L’hostal de la Peira”, “Boquica”, la popular i romàntica “Cançó de lladre” i, com no, la versió més reculada de “Joan Serrallonga”.

El segon disc, editat també per EDIGSA l’any 1980, conté la popular cançó del grup Esquirols “Torna, torna Serrallonga”. En aquesta ocasió el grup de cançó popular va utilitzar el personatge com a emblema o símbol de defensa mediambientalista. La coneguda lletra diu:

Del cor de les Guilleries
sortirà un gran espetec
que en farà ressons de guerra
a les parets de Tavertet.

Des de Sau a La Cellera,
des del Far al Matagalls,
el trabuc d'en Serrallonga
tornarà als amagatalls.

Torna, torna, Serrallonga,
que l'alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
que la terra ens robaran.

El tercer disc, més recent, és va editar amb la creació de la sèrie de TV3 “Serrallonga, la llegenda del bandoler”. Es tracta de la banda sonora creada per al film pel compositor mallorquí Joan Valent.

Respecte aquest darrer disc dir que em sembla una composició molt encertada, amb tonalitats èpiques i romàntiques que s’escauen i acompanyen a la perfecció la trama del film. Un veritable encert que val molt la pena escoltar.

dimarts, 21 de juny del 2016

CANÇONS DE BANDOLERS I LLADRES DE CAMÍ RAL, DE JOSEP GIBERT (1948/1989)

 


Josep Gibert i Buch (Girona, 1903-Barcelona 1979) fou arqueòleg i treballà a Barcelona en els serveis tècnics de la Junta de Museus. Però també conreà altres disciplines, entre elles el dibuix, la fotografia  i la recerca folklòrica.

És en aquesta darrera disciplina que on va aplegar un important recull de cançons populars tradicionals catalanes dedicades als bandolers del país. I és que era tanta la popularitat d’aquests personatges que la musa no els podia obviar i crear-ne algunes d’aquelles cançons en les que  “ en la tonada - escrivia Gibert en el pròleg del seu llibre- , s’hi respira tot Catalunya, la Catalunya de l’avior, la Catalunya senzilla dels temps pairals, respirant-se en les dolces armonies de la música popular el perfum del romaní i de la verda sajolida”.

Gibert publicà l’any 1948 el seu recull “Aplec de cançons de bandolers i lladres de camí ral” i el 1989 Edicions Raima en realitzà una reedició que contenia un pròleg de Gustau Erill i il·lustracions de Martí Garriga, inspirades en els gravats de boix dels romanços antics. A banda d’aquestes dues noves aportacions la resta era idèntica a l’obra original, inclosa la introducció escrita per Gibert i que serveix per a contextualitzar el bandolerisme al llarg de la història.

El recull conté fins a trenta-quatre cançons recollides per l’autor en la seva recerca i entre elles en trobem les famoses “cobles d’en Tocason”; la d’en Boquica; la d’en Xafa-roques; la d’en Joan Serra “La Pera”, que cantà Lluís Llach; la d’en Pau Gibert i també altres tan populars com “L’hostal de la Peira”.

Totes les cançons s’acompanyen de la seva partitura.

Naturalment no hi poden faltar les cançons tradicionals d’en Joan de Serrallonga, a qui Gibert dedicà una bona part de la seva introducció històrica , incorporant-hi una síntesi de la biografia del bandoler de les Guilleries.

Josep Gibert ens explica:

“Dues són les cançons que d’ell ens han pervingut. Una diu del sentiment de les ninetes que ploraren qual el saberen tancat a la presó. D’aquesta cançó, la tonada de la qual és la més antiga que tenim d’aquest gènere, sols de la segona cobla es pot dir que sigui veritablement popular, car és l’única que escau a la tonada; les altres tres cobles, que són altres tants fragments inconnexos, palesen la seva posterioritat.

La primera podia ésser pervinguda de la influència del drama dels escriptors castellans Coello, Rojas i Vélez:

Quatre bandolers
van de camarada,
un n’era en Serrallonga,
fararà,
l’altra sa amiga Joana,
l’altra el Fadrí de Sau
fararó.

En tant que la tercera i la quarta, àdhuc la presenten balagueriana:

Joana, la sua amiga,
son germà deshonrà,
i donar-li la mort
al Cel, ell va jurar.
Bernat de Serrallonga
per son fill va plorar,
i per a que el prenguéssin
ell mateix lo entregà.

Musicalment ofereix poc interés, car és bon tros vulgar. La construcció rítmica i melòdica és molt senzilla. La modulació és poc desenrotllada. No es mou de la tònica a la dominant. La lletra no s’acorda amb la música, car les accentuacions fortes de les síl·labes recauen en les accentuacions febles del ritme melòdic, i les febles en les fortes. La pobresa de la melodia i les correccions esmentades fan, doncs, que la cançó, musicalment considerada, manqui d’importància.

Se’n coneixen tres versions (recollides per Milà, Briz i Pedrell) de les quals es pot dir que són gairebé idèntiques, amb només petites variants melòdiques, que es poden comprovar en els darrers compassos. La versió publicada per Priz, arranjada pel musicòleg Rnd. F. Baldelló,  malgrat la indicació d’alegret, amb la insistència en la repetició de la nota inicial del compàs, dóna el clima del plany, més pregon encara degut a la sobrietat i a la senzillesa de l’exposició”.

divendres, 17 de juny del 2016

LA CANÇÓ D’EN SERRALLONGA A LA BIBLIOTECA POPULAR L’AVENÇ (1909)





 La “Biblioteca Popular de l’Avenç” fou una col·lecció literària editada per la Tipografia de l’Avenç des de 1905 fins a 1926. En els seus 152 números van aparèixer les obres les obres dels escriptors més importants del moment en llengua catalana i es van traduir la majoria dels autors més representatius de la literatura universal.

L’oferta de la “Biblioteca Popular de l’Avenç” era literatura de qualitat, publicada en català i en un format d’edició senzill i assequible. Va esdevenir, doncs, una proposta ineludible per a fomentar la lectura i la nostra llengua.

Entre els números editats hi figuren quatre reculls de cançons populars catalanes. En el segon recull, publicat el 1909, conté les partitures i la lletra de la “Cançó de lladre” i també la popular cançó “En Serrallonga”.

dimarts, 14 de juny del 2016

CANÇÓ DE LLADRE (1901)






Aureli Capmany  (Barcelona ,1868-1954) va ser un destacat folklorista de formació autodidacta que s’interessà vivament per l’estudi dels costums catalans, especialment les rondalles, les cançons i les danses populars.

Dedicà la seva vida a fer recerca, recopilar i difondre tota aquesta riquesa cultural del país.

L’any 1901 va començar a publicar les cançons que integren el seu “Cançoner popular” i el va tancar, amb la cançó número 100, el 1913.

Les cançons s’editaven en diferents imprentes barcelonines de forma separada, en fullets de quatre pàgines i al preu popular de deu cèntims. Apareixien cada tres o quatre setmanes.

Cada cançó s’editava acompanyada d’un gravat inèdit fet expressament per a l’edició original pels artistes més importats de l’época: Adrià Gual, Apel·les Mestres, Albert Pahissa, ...  Una d’elles fou il·lustrada per Josep Lapeyra, un artista del qual parlaré en una entrada posterior del bloc.

Amb posterioritat se n’han fet altres reedicions aplegant tot el recull.

Podríem dir que bona part del corpus estàndard modern de cançons tradicionals catalanes es fonamente en aquells fràgils fulls de principis del segle XX.

Una de les cançons que va recollir Aureli Campany fou la molt tradicional i popular “Cançó de lladre”.

Es tracta de la cançó tradiconal més coneguda i cantada de tots els temps, l’origen de la qual es perd en el temps . Artistes com Paolo Conte, Joan Manel Serrat, Tralla o  La Troba Kung-fu l’han versionat.

Aureli Capmany la va publicar en el número 80 del seu cançoner i en aquesta ocasió la il·lustració era de Bonaventura Conill i Montobbio (Barcelona, 1876-1946), arquitecte deixeble de Gaudí i il·lustrador col·laborador de la revista Cu-Cut.

Bonaventura Conill, a banda de ser el dibuixant del galant lladre del cançoner, fou l’arquitecte que va dissenyar alguns panteons modernistes del cementiri i la molt coneguda i fotografiada capella modernista del Santíssim de l’església  de Lloret de Mar.

divendres, 10 de juny del 2016

SERRALLONGA A LA GUIA DE LES GUILLERIAS DE 1945






L’any 1945 es publica dins la “Colección de la Montaña y el Mar” , editada per Velloso Editor de Barcelona, una nova guia de les nostres Guilleries.
 
Els autors són J. Castells i J. Terès .

El contingut de la guia, de 214 pàgines i edició senzilla, abasta la presentació geogràfica, històrica i llegendària de les muntanyes i els pobles continguts en aquest territori; així com també una presentació resumida dels municipis que el componen, un recull d’alguns “goigs” que es canten en ermites i santuaris i quatre itineraris per a descobrir el territori.
 
En l’apartat de les llegendes de les Guilleries els autors dediquen un ampli espai a parlar de la llegenda i la història del bandoler.

El text participa de la controvèrsia o sorpresa entre la visió del noble nyerro rebel que van imaginar els literats, dramaturgs i les diferents mostres de cultura popular i la del simple lladre de camins que van descobrir els historiadors a partir del procés sumarial.

Els autors reconeixen no admetre la visió historicista del bandoler , enfront de la romàntica que més els plauria; i es determinen finalment per posar en valor la tradició i popularitat indiscutible del bandoler en aquestes terres.

Aquest és el text, que conté també un breu resum de la producció literària que es va crear al voltant de la figura d’en Serrallonga:

“DON JUAN DE SERRALLONGA

Para finalitzar diremos que una de las figuras legendarias más importantes de Cataluña, ha nacido en las Guillerías; se trata del gran Don Juan de Serrallonga, comparable en importancia al mal caçador , o al comte Arnau. Hemos leído una copia íntegra que ocupa más de mil folios del manuscrito relativo al proceso de Juan Sala y Serrallonga, existente en la Biblioteca-Museu Balaguer de Vilanova y Geltrú y a pesar de la autenticidad del documento nos resistimos a creer que nuestro héroe legendario sea el vulgar salteador de caminos, ladrón, criminal, analfabeto y cobarde que allí se nos describre. Nuestra manera de interpretar la historia coincide , a veces, con la del polemista inglés Chesterton quien da más beligerancia a la voz popular (leyenda) que a la letra escrita. Es tanta la diferencia que existe entre una y otra que desearíamos dedicar parte de nuestros trabajos a la investigación completa de la vida y hechos de ese singular personaje. Dios y el tiempo pueden ayudarnos en tal tarea y no quisiéramos rendir nuestra pluma sin haber intentado escribir una biografia documentada y objectiva sobre el bandolero que tantos entusiasmos despertó en nuestro corazón de adolescentes.

Por ahora nos limitaremos a dar cuenta de algunos aspectos de la vasta personalidad de Serrallonga. Fue hijo –según la leyenda- del noble de Carós, Bernardo de Serrallonga, adicto al bando de los nyerros, enemigos de los cadells. Enamórose de la dama Juana de Torrelles, hija del noble de Torrelles, cadell. No pudiendo casarse con ella por oposición del padre, la raptó. La justicia se lanzó contra él, pero como Juana la amaba se casaron en secreto y ambos, al frente de una numerosa cuadrilla de nyerros, se lanzaron al despoblado iniciando una vida, ya de bandidaje, ya de lucha civil, atacando a las fuerzas del Virrey. El segundo de su partida era Jaime Malianta, conocido por el Fadrí de Sau. Juntos entraron triunfantes en varias poblaciones de Cataluña y siempre derrotaron a las tropas que les perseguían. Como bandoleros siguieron la tradicional costumbre de robar al rico para socorrer al pobre. Supone la leyenda que se le apareció a Don Juan la sombra de su difunto padre, induciéndole a que se entregase a las autoridades para evitar más sangre y desolación. Fue encarcelado en Barcelona , después de entregarse y allí, procesado por sus crímenes, murió ajusticiado a finales del sigle XVII. Doña Juana y el Fadrí, fieles a la memoria del esposo y amigo, vengaron su muerte y prosiguieron la vida de bandidaje por las Guillerias y Vic.

Desde el siglo XVII las aventuras de Serrallonga se han perpetuado por toda Cataluña y su persona figura en el romancero popular y en la literatura, llegando, viva, hasta nuestros días. Víctor Balaguer escribió un drama trágico (representado durante 50 años consecutivos) y una novela con el título de Don Juan de Serrallonga. En 1921 el maestro Morera estrenó su ópera Don Juan de Serrallonga con letra catalana del filósofo-poeta Francisco Pujols. El titulado Ball d’en Serrallonga es un cuadro dramático de autor anónimo, escrito en catalán. Con el mismo nombre existe una pieza literaria, musical y folklórica y ambas son representadas por toda Cataluña con tantas versiones y variantes como son los pueblos o comarcas que las ejecutan (Urgell, Segarra, Vallés, Ampurdán, Guillerias, Panadés, etcétera).

Sobre el mismo asunto existe también la comedia castellana El catalán Serrallonga escrita por Coello, Rojas y Guevara (un acto cada uno).

El cancionero popular se ha enriquecido también con estos versos, probablemente del siglo XVII:

Cuatre bandolers – van de camarada
Un era en Serrallonga – l’altre s’amiga Joana
(Fararà).
L’altre Fadrí de Sau
(Fararà).
Les ninetes ploren – ploren de tristor
Perqué el Serrallonga – n’és a la presó.
(Fararà)
Joana la sua amiga – son germà deshonrà.
I donar-li la mort – al ell va jurar.
(Fararà)
Bernat de Serrallonga – per son fill va plorar
I per a que el prenguin – ell mateix lo entregà.
(Fararà)

Como puede verse en la canción se supone a Doña Juana hermana y no hija, de Carlos de Torrelles.

En el romancero catalán y castellano figura más de una poesía alusiva a la personalidad de Serrallonga.

Por el proceso, en cambio, se desprende que Juan Sala era de vulgar condición, igual que el Fadrí y sus concubinas Anastasia Carles y Juana Macissa, que en nada se asemeja a la doña Juana de la leyenda. Abandonó Sala su casa de agricultor (antes araba la tierra) dejando en la miseria a su esposa y a cinco hijos para lanzarse al bandidaje. Se procura una amante con Anastasia, pero cansada de ella rapta a Juana, mujer de un molinero, con la que lleva una extensa vida de crímenes.

Preso al fin, los Tribunales ordinarios de Barcelona le condenan en 1633 a la última pena por ladrón, asesino, rebelde y contumaz.

Con estas noticias sobre Serrallonga, cerramos el capítulo de leyendas. Por tratarse de tales que el lector perdone nuestro entusiasmo ante la figura de este - ¿bandido o héroe? – gran personaje tradicional.”