Ventura Ruiz Aguilera i Víctor Balaguer, la visió de la pàtria castellana
s'enfronta a la nova visió catalanista que apareix amb la Renaixença.
“Todos amamos á nuestro pueblo natal y nuestra provincia respectivos, y todos, mas ó menos, le hemos pagado el tributo de nuestro cariño; pero hay otro amor mas grande, el amor á la pàtria de todos los españoles, el amor á España.
Lamentemos que no se procure ir abandonando, sino por el contrario, se fomente esa especie de prevención con que muchos del Principado miran todo lo que de fuere procede; esa especie de resistencia á entrar de lleno en la confianza de la gran família española que, digámoslo de paso, no ha dado, ni da motivos para actitud semejante.
El genio no debe ser esclavo de nadie, ni aún de la pàtria; por que, lo mismo que el arte, es cosmopolita; y si no debe serlo de la pátria, menos lo será de la provincia, y menos del pueblo natal”.
Aquestes frases apareixen escrites en el text “Exámen y juicio crítico que de las poesias
catalanas de D. Víctor Balaguer coleccionadas bajo el titulo de El trobador de
Montserrat, escribió en El Museo Universal D. Ventura Ruiz Aguilera”.
El
text complet apareix publicat en l’edició d’”Esperansas y recorts” que
l’establiment tipogràfic de Jaume Jepús va publicar el 1868.
“Esperances
i records” és el segon recull de poesia de temàtica patriòtica, religiosa i
amorosa publicada per l’autor i l’edició de 1868 inclou, a banda del text de
Ventura Ruiz, també un descàrrec de Víctor Balaguer contra les crítiques
rebudes per la seva poesia patriòtica:
“En lo semanari de Valencia titulat El
museu literario, publica D. Rafael Ferrer y Bigué un judici crítich ... y en
ell se llegeix, parlant del autor d’estas rallas:
“La musa catalana lanza su grito de
esclusivismo local por medio del intencionado canto de Victor Balaguer en que
esclama con rencoroso acento:
Ay Castella castellana
No t’hagues conegut may!
Tot
això va ser escrit a mitjans del segle XIX i llegir-ho ens retorna poderosament
a l’actualitat, un moment en que el nostre país està vivint una ebullició sense
precedents del debat i del procés independentista.
Rés
del que estem vivint avui en dia seria possible, però, sense un capítol molt
significatiu de la història de Catalunya com va ser la
Renaixença, moviment a partir del qual i al llarg del
segle XIX van desvetllar-se la consciència nacional i amb ella la reivindicació
cultural, lingüística i històrica de Catalunya.
Víctor
Balaguer va participar activament en aquell període de recuperació , el 1863 immers en el període més àlgid de la seva
proposta ideològica de signe catalanista i progressista, que combinà amb la
política activa com a membre destacat del Partit Progressista i com a peça
important a Catalunya del cicle revolucionari dirigit pel general Prim.
En la seva obra
històrica, periodística i de creació, i sempre fins al límit imposat per una
forta censura, insistí en la definició d’una realitat catalana de gran
vitalitat com a nació independent en el passat, que hauria quedat truncada per
la força de les armes d’una monarquia hispànica de matriu castellana. Qüestionà
la idea d’una identitat espanyola uniforme en el seu present, però sobretot que
aquesta s’hagués forjat ja en temps remots, de tal manera que la posterior
unitat política hagués estat la culminació d’un procés històric necessari. Per
a Balaguer, els elements identitaris que haurien format la personalitat
col·lectiva dels catalans a través dels temps serien diversos:
a) Un sistema institucional propi i adaptat al país.
Per a ell, aquest seria un dels trets distintius de més rellevància de la nació
catalana, configurat d’acord amb la manera de ser dels catalans, fonamentat en
unes institucions que havien assolit un elevat grau de desenvolupament i de
representativitat per a l’època i que permetien una articulació de tipus
confederal entre els diversos regnes que constituïen la Corona d’Aragó.
b) La tenacitat dels catalans a través dels temps per
mantenir la seva llibertat. Creia que Catalunya havia perdut les
seves institucions i la seva sobirania no pas per voluntat pròpia, sinó per la
força de les armes, a través d’un llarg procés històric, de creixent
preponderància de Castella dins d’una monarquia hispànica, marcada per
l’absolutisme polític, el centralisme administratiu i la intolerància
religiosa. Malgrat tot, els catalans havien defensat les seves institucions amb
constància i fermesa al llarg del temps, en successius episodis històrics.
c) Una personalitat col·lectiva en un àmbit territorial.
Balaguer creia que el model institucional català havia estat la concreció d’un
tipus de societat amb uns elements distintius molt concrets, propis de la Mediterrània
occidental, caracteritzada en el passat, però també en el seu present, per la
seva gran aspiració de llibertat política, les aptituds per al treball,
l’esperit de tolerància i una gran sensibilitat artística i cultural.
d) Una llengua. Balaguer defensà el caràcter
de llengua nacional del català, refusà la persecució política de la llengua per
part dels governs espanyols i emprengué durant la seva vida diverses actuacions
rellevants per defensar-la i promocionar-la.
e) Les aptituds per al treball i el procés
d’industrialització. A parer de Balaguer, en la formació de la
identitat nacional catalana existia un altre element, les aptituds per al
treball, que havia tingut una concreció més contemporània en el procés
d’industrialització. Aquest tenia per a Balaguer no només la singularitat de
produir-se dins d’un estat espanyol de base agrària, sinó de fer-ho sense tenir
la capitalitat política de l’estat, ans al contrari, lluitant contra una
política econòmica adversa.
Balaguer defensà
la transformació de l’Estat espanyol des de Catalunya, en el sentit de
modernització, plurinacionalitat, plurilingüisme i descentralització
federalitzant, amb una idea iberista d’unió amb Portugal a llarg termini i amb
inclusió dels territoris perduts pel Tractat dels Pirineus. Acompanyà aquesta
proposta d’una visió política liberal progressista, amb una especial
sensibilitat pel foment de l’educació i de la cultura, àmbits als quals dedicà
multitud d’actuacions.
Com a cap del sector
liberal de la Renaixença,
reivindicà el coneixement del passat català per extreure’n l’ensenyament
necessari per fer sortir Catalunya del seu estat de prostració i per fer-la
avançar cap a un futur de llibertat. En aquest sentit, dedicà ingents esforços
a redescobrir Catalunya als catalans des dels treballs històrics, la
literatura, el periodisme, a més de nombroses intervencions de recuperació del
patrimoni monumental i documental i de divulgació del territori i de la
cultura.
Les
lletres de Ventura Ruíz Aguilera amb les que he obert aquesta entrada del bloc
m’han semblat ben actuals: una negació al fet distintiu català i les
reivindicacions nacionals feta des de l’òptica dogmàtica i paternalista. Dogmàtica per la creença radical en la
importància de la gran “nació espanyola” i paternalista per creure que aquesta
no ha donat motiu per a cap reivindicació “localista” dels territoris que la
formen (ben al contrari, els hauria donat “glòria i cosmopolitisme”, segons
l’autor).
Una
visió, la de Ventura Ruíz Aguilera, enfrontada a la de Balaguer o la de la Rosalia de Castro , qui
blasmaven en el segle XIX les actituds centralitzadores, egoistes i descarnades
de Castella respecte Catalunya o Galícia.
Avui
en dia continuem denunciant aquell centralisme i egoisme castellà,
malauradament nascut en la gènesi dels poderosos estats moderns i que va abduir
, amb la seva visió imperialista, Catalunya.
Però
avui en dia els catalans i catalanes estem plantant cara amb més força que mai
i tenim a les mans un projecte il·lusionador – la consulta per la
independència- que podria acabar posant fi als errors històrics que ha patit el
nostre petit país.
Considero
que és just recordar aquells que, com Víctor Balaguer, fa dos segles van donar
peu a la recuperació de la nostra identitat com a poble, incendiant una metxa
que avui crema amb més foc encara.
.djvu.jpg)
.djvu.jpg)
.djvu+1.jpg)
